Home

“LA VARIABLE HUMANA” – RODRIGO MARTÍN NORIEGA – GADIR

-Ressenya: Catalina Luque – Professora de Castellà. IES Antoni Llidó-

On estan els límits de la ciència? Qui els defineix? Fins on és lícit arribar? Què és el geni? Existeix la llibertat o és una ficció cultural? La vida és pot reduir a una fórmula matemàtica? Podem modificar aquesta fórmula i modificar el futur? Aquests són alguns dels interrogants que planteja “La variable humana”, primera novel·la de Rodrigo Marín Noriega guanyadora del Premio Novela Corta de la Fundación MonteLeón 2012.

John Farrell és un brillant estudiant de matemàtiques d’una anònima universitat anglesa (és curiós que encara estem disposats a admetre com a versemblant que una història d’aquestes característiques puga passar a Anglaterra però no a Alcalá de Henares i no sé fins a quin punt això posa en dubte la qualitat del nostre sistema educatiu o demostra que els nostres doctorands es preocupen per resoldre problemes que milloraran la nostra vida futura en comptes d’intentar jugar a ser Déu amb un ordinador i una llibreta). En contra de les indicacions del seu tutor enceta una investigació que el porta a analitzar informàticament l’obra dels grans compositors musicals. El seu plantejament inicial és descobrir si és possible fabricar un patró matemàtic que puga explicar en què consisteix el geni creador. Una vegada aïllat aquest algoritme, el segon pas seria crear l’obra que hauria escrit un determinat geni si haguera tingut l’ocasió.

Efectivament, Farrell aconsegueix crear pel seu pare (un famós pianista que ha hagut de retirar-se a causa d’una inoportuna artritis) un tuberculós estudi que podria molt bé haver eixit de la ploma de Chopin. Però aquesta troballa (que no hauria passat de ser una anècdota per a un videojoc) impulsa Farrell a donar un pas més enllà i investigar si es pot aïllar una fórmula matemàtica que puga explicar el comportament humà. Arribats a aquest punt, el següent estadi és si aquesta fórmula pot ser modificada conscientment per un altre i així tenir la capacitat d’influir en el futur de la gent.

En aquestes circumstàncies Farrell necessita el suport d’un referent que no troba en el seu tutor, un matemàtic academicista que fa molts anys que no ha fet una troballa significativa dins del seu camp d’investigació. Per això Farrell pràcticament assetja Alfred Keitel, una vella glòria del departament, dedicat a la vida contemplativa precisament després d’haver arribat a un punt similar al que el nostre jove protagonista està a punt d’enfrontar-se. La diferència és que Keitel no va voler arribar més enllà i va abandonar la seua investigació perquè va pensar que no tenia dret ni forces per enfrontar-se a la responsabilitat que una troballa d’aquesta mena implicaria.

Farrell, pel contrari, que se’ns presenta com a un jove superb, segur de sí mateix, en realitat no busca el consell de Keitel, sinó la seua confirmació. Ell vol saber si està anant en la bona direcció, no si és lícit continuar amb la seua recerca. En realitat és un xiquet jugant a ser matemàtic i per això reacciona com a un xiquet quan el seu tutor, Samuel Bates, s’apropia del seu descobriment matemàtico-musical i el presenta a la premsa com una troballa seua (altre tema típic de les novel·les que se centren en el món universitari, tot ple de lladres desaprensius pel que sembla).

No puc avançar més sense desvelar el final de la novel·la, però sí que apuntaré que allò que els xiquets trenquen ho han d’arreglar els homes i és Keitel qui acaba posant ordre dins del caos creat pel seu deixeble. El que tots ens plantegem (i segurament també s’ho plantejaria el vell mestre abans d’actuar) és que la seua intervenció estava prevista i aprovada pel programa de Farrell i que ell ho sabia o si realment el programa no ha tingut en compte la única variable que no pot controlar: la variable humana.

Finalment un apunt sobre la construcció de la novel·la. Les primeres obres són sempre promeses que a vegades es fan o no realitat. Hem trobat a faltar un treball més profund sobre els personatges i les relacions que s’estableixen entre ells, així com del conflicte ètic central, en una estructura narrativa en principi prou sòlida de novel·la negra d’àmbit universitari. Trobem apunts molt bons, però pensem que es podria haver aprofundit molt en les claus centrals (fins i tot en alguns temes secundaris que obrin línies molt interessants de desenvolupament, com la relació de Keitel amb la seua secretària –altra diferència amb el nostre món universitari: els professors tenen secretàries que els preparen infusions i els ordenen la correspondència). Suposem que aquestes mancances són fruit de les limitacions creades per les bases del concurs i esperem que la propera novel·la siga la confirmació de les promeses intuïdes en aquesta.

Anuncis

2 thoughts on “La variable humana

  1. Hola Catalina,soy el autor de “La variable humana”y querìa agradecerte tu reseña de todo corazón,porque no hay nada más gratificante que encontrar lectores con el sentido crìtico y constructivo que he encontrado en tu comentario.Lectores como tù me animan a escribir mejor,asì que espero que lo que voy a decir no suene a justificación fácil respecto a los aspectos de la novela que deberìa haber desarrollado mejor,pero es que el premio era de novela corta y estaba limitado a una extensión muy concreta.En cualquier caso tomo nota con gratitud de tus palabras,con el placer añadido de leer sobre mi novela con la musicalidad de tu bella lengua

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s