Home

“ENTREVISTA A ROSA MARÍN SÁEZ”

Autor: Josep Lluí Doménech

Rosa Marín Sáez va nàixer a Montealegre del Castillo (Albacete) però de menuda els seus pares es traslladaren a Dénia. En l’edifici que ocupava l’actual plaça del Consell va estudiar el batxillerat. L’institut acabaria transformant-se en l’actual Historiador Chabàs. Va cursar els estudis de la llicenciatura en Ciències Químiques en la Universitat de València. Actualment és Catedràtica del Departament de Química Analítica i exerceix l’activitat docent i investigadora a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València.

En l’àmbit de la gestió universitària ha exercit diversos càrrecs des de 1993. Ha estat Degana de la Facultat de Farmàcia des de 2005 fins el seu nomenament com a Vicerectora de postgrau en abril de 2010.

Ha estat Coordinadora de Convergència Europea de la Facultat de Farmàcia (2005-2010) i Coordinadora del Programa Erasmus de la Facultat de Farmàcia (1993-2010), ha format part de la Comissió redactora del Pla Estratègic i de la Comissió redactora del I Pla d’Igualtat de la Universitat de València.

També ha estat presidenta de les Comissions Elaboradores dels Plans d’Estudi (CEPE) dels Graus de la Facultat de Farmàcia: Farmàcia, Nutrició Humana i Dietètica, i Ciència i Tecnologia dels Aliments.

A nivell estatal, la Dra. Marín va participar en l’elaboració del Llibre Blanc de les titulacions de Nutrició Humana i Dietètica i Ciència i Tecnologia dels Aliments.

La Dra. Marín ha estat Presidenta de la Conferència de Degans i Directors de Centres que imparteixen Ciència i Tecnologia dels Aliments (2005-2009).

En l’àmbit investigador el seu treball s’ha centrat en el camp de la Química Analítica: anàlisi de medicaments, resolució d’interferències espectrals, determinació de contaminants de diferents orígens en matrius alimentàries, etc.

La comissió d’experts que el Ministre d’Educació va nomenar per informar del sistema universitari acaba de fer públiques les propostes. Pots dir-nos les idees principals que es presenten i com les valoreu?

En primer lloc cal assenyalar que no se s’explica el criteri seguit en la selecció dels participants, ni es presenta cap metodologia per a la elaboració de l’informe.

L’informe estudia la situació del Sistema Universitari Español (SUE), però deixa de costat a les universitats privades, com si no foren part del mateix sistema, quan les seves titulacions tenen exactament la mateixa validesa que les de les universitats públiques, amb les quals sovint entren en concurrència a pesar que els sistemes de govern i d’incorporació de l’alumnat i de professorat no siguen comparables. En canvi es compara el nostre sistema universitari amb el d’universitats d’elit mundial, i això sense tenir en compte com s’integren aquestes universitats en els seus contextos socioeconòmics. També, s’ignora que una anàlisi dels sistemes universitaris hauria de considerar que les universitats operen al mateix temps en tres nivells: local, nacional i global, i cadascun d’ells requereix respostes diferents de les universitats.

Enfront a una deficient definició del SUE actual, l’informe ofereix una visió monolítica d’un suposat model ideal universitari, ple de prejudicis que es manifesten en aspectes com ara la baixa valoració de la docència i de la gestió, i l’oblit d’altres funcions de la universitat, com la transmissió dels valors de convivència, tolerància i igualtat i la formació d’una ciutadania conscient i, per tant, més crítica i lliure. Crida l’atenció la pràcticament nul·la atenció que presta als estudiants i l’estatut que s’hi proposa.

Al llarg de l’informe es reitera la imatge de la universitat actual com a culpable de la crisi estructural del model productiu espanyol, i se sobrevalora un model pseudo-anglosaxó que és difícil d’implementar en un model socioeconòmic i cultural com l’espanyol.

Resulten especialment preocupants la selecció del professorat o el govern de les universitats. En quant a la selecció del professorat permanent es proposen dues vies diferents (funcionariat i contractació directa), però en cap cas queda justificada la necessitat d’aquestes dues vies. Si el que el que es pretén és incorporar professors i investigadors internacionals de prestigi, seria més convenient potenciar les figures ja existents del professor visitant o les càtedres amb patrocini. En relació a quest aspecte, també es parla en reiterades ocasions de l’excessiu percentatge de funcionaris entre el professorat, sense tenir en compte que la condició de funcionari ofereix garanties d’objectivitat en la prestació del servei públic, en la selecció de les persones i en la independència i la llibertat de càtedra, fet que resulta essencial en la funció de la universitat i en la seva relació amb la societat. Sobre el govern de les universitats, la proposta de la Comissió, ataca el model d’autonomia i de participació democràtica.

Finalment, l’informe ignora l’asfíxia financera i de tresoreria en què es troben actualment les universitats públiques. En aquests moments és necessari dotar-les de recursos perquè puguin complir la seva missió, sense perjudici d’una optimització dels recursos i d’un control rigorós de la despesa, que deu exigir-se a qualsevol organisme públic.

Això significa que és un informe fallit? No és útil ni com a punt de partida?

Es un document que por servir per a la reflexió per millorar alguns aspectes del sistema universitari, però oblida alguns agents importants com ara els estudiants i les seues propostes ataquen el sistema de l’autonomia i l’organització democràtica que avui tenen les universitats.

Fins ara estava clar en què consistien els estudis universitaris: una carrera de cinc cursos (en el cas de les llicenciatures i enginyeries) o una de tres (les tècniques). Ara es parla de grau i màster. Com que no ha de tractar-se d’un simple canvi de terminologia, ens podria explicar per què aquests canvis i en què consisteixen?

Els títols de Llicenciatura i de Grau atorguen el mateix nivell de qualificació. Això significa que tant l’antiga Llicenciatura com el nou Grau es consideren títols universitaris superiors i tots dos faculten per desenvolupar el mateix tipus d’activitat científica, acadèmica o professional. La diferència està que el Grau exigeix un treball més constant, ja que no està organitzat solament entorn del nombre d’hores lectives, sinó entorn del treball total de l’estudiant. A més, no es pretén únicament que l’estudiant aconsegueixi uns coneixements sinó que adquireixi també unes habilitats i competències que li permetin el desenvolupament personal i professional. Amb els Màsters s’assolirà una major especialització.

Al meu entendre, el major assoliment del canvi que ha generat la Convergència Europea, ha estat la convergència en l’estructura dels diferents nivells d’estudis, la qual junt amb la utilització del sistema de crèdits ECTS com a unitat de mesura del treball de l’estudiant faciliten la comparabilitat dins de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Tots els països de la Unió Europea han hagut d’adoptar elements comuns i compartits, per facilitar la mobilitat estudiantil, permetre el reconeixement dels títols i millorar la formació universitària.

Ens podries explicar què és això dels crèdits ECTS?

Els crèdits ECTS (European Credit Transfer System) és un sistema que mesura el treball que han de realitzar els estudiants per a l’adquisició dels coneixements, capacitats i destreses necessàries per superar les diferents matèries del pla d’estudis.

L’activitat d’estudi (entre 25 i 30 hores per crèdit) inclou el temps dedicat a les hores lectives, hores d’estudi, tutories, seminaris, treballs, pràctiques o projectes, així com les necessàries per a la preparació i realització d’exàmens.

Per tant, la valoració que en feu d’allò que es coneix com a procés de Bolonya és positiva.

Com he dit abans valore positivament els aspectes de homogeneïtzació en la denominació del nivell d’estudis i en la utilització d’un sistema comú de mesura del treball del estudiant. Encara que pense que s’hauria d’haver arribat a més punts comuns i destinar més recursos a aquest procés.

Tot i això, entre la població hi ha el convenciment que no hi haurà suficient amb el grau i que els estudiants hauran de cursar un màster. Realment això serà així?

La superació d’un segon nivell d’estudis universitaris permet obtenir un títol de màster i pot proporcionar una especialització acadèmica, professional o bé una iniciació a la investigació.

A més, pot ser un element diferenciador en el currículum vitae respecte al d’altres candidats a l’hora d’optar a un lloc de treball, i la realització d’un màster és un indicatiu de la motivació i l’interès per actualitzar els coneixements i per aprofundir en àmbits determinats. En definitiva, mostra una actitud activa cap a la planificació de la carrera professional i la formació permanent necessària al llarg de tota la vida.

D’altra banda, i aquest és un aspecte important, cursar un màster permet ampliar els contactes personals i estendre la xarxa de relacions socials amb companys de diferents universitats i d’altres països. En definitiva, és una inversió de futur que ens ajudarà a trobar un lloc de treball més adequat als nostres interessos i formació.

Una part dels estudis de màster inclouen pràctiques en empreses. Tanmateix, hi ha la percepció que les pràctiques són poc útils i que els estudiants no aprofiten ben bé el temps i fan tasques allunyades del seu camp laboral. Com es veu açò des de la Universitat?

En el actuals plans d’estudis pràcticament totes les titulacions inclouen Pràctiques Externes com a matèria obligatòria.

La realització d’aquest tipus de pràctiques permet complementar la formació acadèmica dels estudis universitaris amb una formació més pràctica i propera a la realitat del sector professional i ofereix l’oportunitat de canviar de perspectiva, en el sentit d’enriquir la preparació més enllà del món acadèmic universitari i d’apropar-se a la manera de funcionar del mon laboral, ja que durant l’estada dels estudiants en l’empresa tindran l’oportunitat per conèixer i tractar a professionals del sector on es realitza la pràctica, que poden ser de gran ajuda per a la futura carrera professional.

I quina valoració feu de les pràctiques?

La meua experiència com a tutora de pràctiques em permet valorar-les positivament, ja que són una fórmula perquè els estudiants entrin en contacte amb el món laboral. A més els ocupadors poden constatar el bon nivell de formació dels estudiants.

En els últims temps des d’alguns àmbits s’ha criticat una suposada èmfasi de la universitat en la formació professional, és a dir, en formar al joves per al mercat laboral, deixant en un segon pla la formació d’estudiants crítics, reflexius, autònoms. Com veuen els estaments universitaris aquest punt de vista?

El model per competències professionals integrades en els plans d’estudis, intenta formar professionals que concebin l’aprenentatge com un procés obert, flexible i permanent, i no limitat a la formació acadèmica.

Això suposa que els estudiants formats en el model per competències reben una preparació que els permet respondre als problemes que se’ls presenten. En aquest moment es necessita formar titulats amb capacitats per a una vida professional de llarga durada, que no es limiten a posar en pràctica només els coneixements rebuts durant la carrera, sinó que han d’estar preparat per actualitzar-los i per actuar amb èxit en situacions imprevistes.

Es considera que el conjunt de les activitats de recerca, desenvolupament i innovació és un dels motors econòmics per a un país. Perquè això siga així no només cal una dotació econòmica important sinó, i més en un període de crisi com l’actual, també d’una articulació del sistema de ciència i innovació. Ací, al País Valencià, hi ha algun projecte d’anar les universitats valencianes, junt amb els parcs científics i tecnològics, els centres de recerca, etc., cap a una meta comuna, o cada universitat o centre fa allò que considera més oportú?

Les universitats públiques valencianes, en els últims anys, han donat a conèixer dos informes elaborats per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) directament orientats a mostrar els impactes socioeconòmics positius que genera la seua presència i activitat en docència, en recerca i en transferència de coneixement, per tant no hi ha cap dubte que les universitats són una inversió i no sols en termes econòmics sinó també per les aportacions que realitzen al debat social, a la difusió de la cultura i de la ciència, dels valors i del sentit de ciutadania.

Respecte a projectes comuns, durant els últims anys han sorgit en alguns països d’Europa els denominats Campus d’Excel·lència, com a formes de col·laboració entre universitats, institucions, empreses i agents socials que desenvolupen les seves funcions en una mateixa àrea geogràfica.

En aquest sentit, la Universitat de València ha obtingut dos segells d’excel·lència, el primer junt amb la Universitat Politècnica de València (UPV) i el Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), en el marc de la convocatòria de Campus d’Excel·lència Internacional de 2010. Aquesta proposta constitueix una estratègia de cooperació de les principals institucions generadores de coneixement a l’àrea metropolitana de la ciutat de València, per a crear un pol científic-tecnològic conjunt en les àrees de salut, informació, comunicació i sostenibilitat.

En el mateix sentit de col·laboració entre universitats i el seu entorn socioeconòmic, en la següent convocatòria de 2011, el projecte CAMPUSHABITAT 5U presentat per les 5 universitats que integren el Sistema Universitari Públic Valencià (SUPV) va ser distingit amb un altre segell d’excel·lència. Aquest projecte s’articula sobre quatre àrees d’actuació: l’edificació i la llar, en l’àmbit de l’hàbitat, i la planificació i la millora de l’espai social, tant urbà com a rural, en l’àmbit del territori. Aquest projecte compta amb l’agregació estratègica de la Xarxa d’Instituts Tecnològics (REDIT) i el suport de les administracions autonòmica i local valencianes.

I quina és la participació de les empreses en aquests projectes? Les empreses aporten recursos al desenvolupament en investigació?

En principi determinades empreses han donat suport para a la sol·licitud del projecte i posteriorment se signen convenis específics per a col·laboracions amb grups de recerca en algun dels àmbits del projecte.

Algunes de les Universitats de més prestigi, com ara Princenton o Columbia han creat la plataforma Coursera per oferir cursos en línia i gratuïts. Si aquesta orientació es consolida, i hores d’ara dos milions d’estudiants han estat inscrits, les conseqüències per a les universitats de nivells inferiors són, com a mínim, imprevisibles. Com veieu aquest fenomen?

Efectivament, també a l’estat espanyol algunes universitats ofereixen aquest tipus de cursos coneguts com a MOOCs (Massive Open Online Course), però fins ara la majoria són cursos no reglats. A la Universitat de València en aquest moment se està treballant per poder oferir en breu cursos sobre temàtiques d’actualitat com l’emprenedoria. També poden servir per atreure potencials estudiants a les nostres titulacions, tant de grau com de postgrau.

En els últims temps la Universitat ha sofert una reducció dels recursos públics per finançar la seua activitat. Quantitativament han sigut importants?

Les retallades que han sofert els pressupostos en investigació a l’estat espanyol signifiquen retrocedir a nivells anteriors a 2006.

Aquesta forta disminució de la inversió en investigació incideix en els programes de contractació de doctors, els quals sofriran aquest 2013 una retallada del 43%, reduint les places en la convocatòria d’aquest any a un total de 340.

D’altra banda la partida pressupostària amb la qual es financen els projectes científics competitius i els contractes doctorals i postdoctorals disminueix aquest any en un 38% i aquesta reducció dels fons competitius és la més dolenta perquè ataca la part més dinàmica del sistemai posa en risc els nivells de recerca assolits en els darrers anys i que ham situat la investigació del nostre país dins dels rànquings internacionals.

En els últims anys ha augmentat el nombre d’estudiants a la Universitat, segurament a causa de les pràcticament nul·les expectatives laborals. Això ho hem de veure com una cosa positiva o seria preferible una disminució del nombre d’universitaris a costa d’un augment de la gent que cursara cicles formatius professionals?

L’augment del nombre d’universitaris no respon necessàriament a la difícil situació econòmica, sinó que cal atendre també a factors com la internacionalització, la incorporació creixent de les dones i la valoració positiva que té la universitat en la nostra societat.

D’altra banda, la Universitat i la Formació Professional no són opcions oposades, ja que els alumnes que han completat estudis dels cicles superiors de Formació Professional es poden incorporar als estudis universitaris dins de la mateixa família professional.

Sovint, en les entrevistes de treball, els universitaris amaguen les seues titulacions superiors (fins i tot, titulats universitaris cursen cicles professionals). I això perquè els empresaris no contracten a llicenciats o enginyers si allò que necessiten és un tècnic. Això no suposa un balafiament de recursos econòmiques per part de l’Administració i del temps per part dels estudiants?

El recursos econòmics dedicats a formació no s’han d’entendre mai com una despesa sinó com una inversió. Els estudis d’inserció laboral demostren que una titulació universitària proporciona desset punts de d’avantatge per trobar un lloc de treball i personalment estic convençuda que una formació universitària ofereix l’oportunitat de trobar una ocupació de major qualitat .

L’última Enquesta d’Estructura Salarial reflecteix que la rendibilitat per any estudiat en l’educació superior és del 6,5%, en el cas dels estudis de cicle llarg, i del 5,9%, en el cas dels estudis de cicle curt. El que significa que cada any invertit en aquest tipus de formació augmenta un 6,5 o un 5,9% el salari.

Les dades de la l’Enquesta de Població Activa posen de manifest que el nivell educatiu és determinant per trobar una ocupació. Les dades reflecteixen que, en el cas dels titulats universitaris, la probabilitat d’estar actiu és un 21% superior als qui solament tenen estudis primaris.

Aleshores, podem considerar positiu l’augment en el nombre d’universitaris?

En principi, la tendència al creixement del sistema universitari és positiva des del punt de vista de la justícia social. Cada vegada són més els adults que acudeixen a la universitat a actualitzar la seva formació i a millorar professionalment, seguint una tendència que comparteixen tots els països desenvolupats.

Tradicionalment el doctorat ha tingut una finalitat eminentment preparatòria per a la investigació, però en una societat del coneixement, a la que aspirem, les empreses necessiten professionals amb una alta visió analítica i amb capacitat de predicció, això ha portat a alguns a suggerir que els estudis de doctorat haurien de contemplar també una formació orientada a l’empresa. Què en penses?

El doctorat proporciona una formació avançada en tècniques de recerca. Perquè aquesta formació tinga un reflex en l’economia productiva és necessari una major implicació del sector privat en el finançament de la recerca i en la contractació de doctors en les empreses; aquest últim és un indicador que reflecteix la interrelació entre la universitat i l’empresa.

La proporció de doctors que treballen en la empresa en Espanya és realment baixa en relació a altres països desenvolupats i la inversió en I+D és sensiblement inferior a la mitjana europea. La conseqüència és un deficient desenvolupament de la innovació en les empreses, la qual cosa es fa palès quan es comparen les patents registrades en Espanya en relació a altres països de la UE.

La formació doctoral en Espanya és de qualitat con demostren els índex de publicacions, però per afavorir la transformació del coneixement en innovació i millorar la competitivitat, cal que les polítiques d’investigació i d’innovació siguen harmòniques i estiguen dirigides a un objectiu comú.

Passem al camp de l’alimentació que t’ha preocupat professionalment. Com a membre de la comissió encarregada d’elaborar el llibre blanc sobre els títol de grau de Ciència i Tecnologia d’aliments i el de Nutrició i Dietètica, podria dir-nos quines són les finalitats d’aquests graus i quin futur se’ls presenta als titulats.

El llibre blanc es va elaborar amb la finalitat de fixar les directrius generals que havien de complir les universitats espanyoles a l’hora d’elaborar els plans d’estudis. Fet que, d’altra banda, era obligatori en aquell moment tot i que els estudis ja estiguessin implantats, ja que la llicenciatura de segon cicle en Ciència i Tecnologia dels Aliments i la diplomatura de Nutrició Humana i Dietètica (tres anys) passaven a convertir-se en graus de quatre anys.

El grau en Ciència i Tecnologia dels Aliments tracta de formar estudiants en les àrees de la química, microbiologia i tecnologia dels aliments per tal d’adquirir les aptituds que els permeta treballar en els diferents sectors de la indústria alimentària, tot i que també poden desenvolupar feines a l’administració, inspecció i consultories relacionades amb la qualitat i seguretat dels aliments.

El grau de Nutrició Humana i Dietètica proporciona una formació de base en alimentació i els efectes d’aquesta sobre la salut de les persones com a individus i com a membres de la col·lectivitat, amb amplis coneixements sobre la composició de les matèries primeres i dels aliments sotmesos a tractaments culinaris i industrials. A més, s’adquireixen aptituds per a la prescripció de dietes completes i equilibrades en la salut i la malaltia, així com per a l’educació nutricional dels consumidors. La seva tasca pot desenvolupar-se en clíniques, residències col·lectives, administració i altres centres on es precise la promoció de la salut nutricional.

Com has dit, fins ara els estudis universitaris de l’àmbit alimentari consistien en un 2n cicle al qual s’accedia després d’haver cursat estudis de primer cicle. Era necessària una ampliació d’estudis? No haguera sigut més adequat reduir-la a un màster? L’especialització que implica la gran diversitat de graus que s’ofereixen no suposa una formació excessivament específica que dificulta l’accés dels titulats a altres camps? No seria preferible, i no em referesc únicament al cas dels estudis de l’àmbit alimentari, primerament una formació general basada en les àrees bàsiques (física, química, matemàtiques i biologia), i després una formació més específica?

És indubtable que la universitat espanyola ofereix un nombre molt alt de titulacions de grau i potser també es podria dir que els estudis de grau tenen una durada excessiva, almenys en aquesta primera etapa que podem considerar de formació bàsica. Pel que fa als estudis de Ciència i Tecnologia dels Aliments, una alternativa hagués pogut ser que s’abordaren com a estudis de màster. Ara bé, per a això considere que seria condició realitzar primer els estudis de Nutrició Humana i Dietètica i que el conjunt d’ells quedés fixat en no més de cinc anys. En aquest sentit cal recordar que una opció que proposaren un ampli grup de professors i degans va ser que els dos primers cursos de les dues titulacions fossin comuns i els dos últims específics, però la proposta no va prosperar, a pesar de tenir totes dues titulacions prop d’un 50% d’assignatures en comú.

I fan bona parella la tecnologia i l’alimentació? La gent valora positivament les aportacions de la tecnologia a l’alimentació?

La tecnologia i l’alimentació van juntes des de la més remota antiguitat, l’home primitiu seleccionava llavors que augmentessin la producció de gra o fruites, i sotmetia les matèries primeres a salat, fumat, fermentat i adobat per confeccionar aliments que duressin. Els aliments actuals superen de sobres als dels nostres avantpassats, simplement pel fet que la ciència i la tecnologia ens permeten seleccionar i manipular els aliments amb més garanties. Ara bé, l’inconscient ens porta en ocasions a pensar que la infància va ser una època feliç i enyorem aquells anys en què els nostres pares i avis ens ajudaven en tots els nostres passos. Això ens fa pensar que els sabors i olors de la cuina d’aquella casa eren els millors. No obstant això, també hem de recordar que amb anterioritat als anys seixanta l’oli es feia ranci, el vi es tornava agre, i el gra i els fruits secs es florien.

Els aliments actuals són tan naturals com els d’abans, perquè les matèries primeres s’obtenen de la mateixa manera, al camp i a la granja, amb la diferència que ara utilitzem mètodes més productius i és cert que això pot afectar en algun cas als sabors però també cal dir que milloren el contingut en nutrients.

Una cosa que preocupa a la població és la seguretat alimentària. Creus que hi ha suficients controls com per a confiar en la salubritat, innocuïtat, dels aliments?

Els aliments que tenim al nostre abast mai han estat tan segurs com ara. La legislació alimentària és d’una enorme complexitat si tenim en compte que comprèn no sol a tots els components dels plats més complexos, sinó que també afecta els processos, els manipuladors, i les instal·lacions. I aquestes reglamentacions poden ser europees per als aliments de consum general (llet i derivats) i locals (orxata), és a dir que inclouen a tot tipus de producte alimentari. Però a més disposem de l’Agència Europea de Seguretat Alimentària, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició i l’Agència Valenciana de Seguretat Alimentària amb una àmplia xarxa d’inspectors i laboratoris que vetllen perquè es compleixi la normativa vigent i també per prevenir problemes futurs.

De fet el nombre de brots alimentaris productors d’infeccions alimentàries no cessa de decréixer any rere any, al mateix temps que augmenten el nombre de controls tant per als aliments produïts a la UE com per als importats.

Sovint es posa en qüestió la seguretat dels aliments, i s’alerta de la presència de dioxines en la carn de porc, de metalls tòxics al peix o de la presència de restes de pesticides en fruites i verdures. Realment, hem d’estar preocupats, o hem de confiar en les autoritats sanitàries?

La seguretat total no pot donar-se, però sí podem afirmar que les intoxicacions agudes per substàncies químiques, producte de la contaminació agrícola, ramadera o industrial són pràcticament nul·les a Europa.

Quan els mitjans de comunicació parlen de la presència de dioxines, plaguicides, mercuri, PVC, etc., ens estem referint a quantitats que sobrepassen els valors màxims legislats i no a intoxicacions. I aquests valors són tan baixos que encara estant presents els contaminants al doble o triple del valor límit fixat per les autoritats sanitàries, de manera continuada en els aliments, els hauríem d’ingerir tots els dies durant anys perquè produïssin algun efecte advers. Per tant, podem concloure dient que el grau de seguretat dels nostres aliments és molt alt.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s