Home

“LES LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ I LA CANÍCULA ESTIVAL”

Daniel Climent i Giner – Professor (ara jubilat) de Ciències de la Natura

Aquesta columna porta el nom genèric de SINESTÈSIES i per sinestèsia s’entén, si fa no fa, l’establiment de relacions cognitives entre camps sensorials (o intel·lectuals) diferents; en altres paraules, aconseguir l’estimulació d’uns sensors mitjançant a l’activació d’uns altres, i fent servir el resultat per establir relacions que a priori no semblarien lògiques. I en aquest article farem sinestèsia entre camps conceptuals tan diferents com l’astronomia, la fisiologia i la lingüística.

PAROLE, PAROLE, PAROLE…

Una manera de recordar les paraules, d’entendre el seu sentit, consisteix en relacionar-les amb històries, amb vivències, amb elements provinents d’uns altres camps però que actuen sinèrgicament amb aquelles. De fet, quan “una cosa et porta a una altra” estem en el camí de teixir una xarxa conceptual capaç de lligar entre sí idees i de captar novetats, de relacionar significats i, en definitiva, de fer servir la llengua, qualsevol llengua, de la manera més enriquidora possible.

Perquè les paraules parlen. Transmeten significats que poques voltes sabem llegir, interpretar, estimar, en la mesura en què, aquests significats, es troben amagats en les arrels, en les desinències, en la història.

I moltes paraules acabaran perdent-se si no som conscients del seu significat.

En aquest article n’estudiarem una, la canícula, un mot que designa l’època de més calor de tot l’estiu. Una calor que arriba a ser tan intensa en el seu màxim, el dia 10 d’agost, que eixe dia honorem sant Llorenç (Laurentius, en època romana).

Segons la hagiografia, Llorenç era un cristià aragonés del segle III que va ser rostit sobre una graella per ordre del cruel emperador Valerià; un emperador que sembla ser el precursor de les barbacoes i del turisme de sol i platja, on milions d’èmuls del sant es rosteixen, també “volta i volta” però voluntàriament, a la recerca d’un melanoma tan letal com les brases valerianes (per l’emperador, clar, no per la planta).

Però tot i que el sant rostit representa l’efemèride més assenyalada d’aquest període, el nom de l’època no és “llorencina”, sinó “canícula”. ¿Com és això? La paraula, com tantes altres, guarda el seu significat; un significat que només revela als qui volen conèixer-lo, per a la qual cosa cal remuntar-se a temps pretèrits, molt antics. Remuntem-nos, doncs, a la història.

L’ESTRELLA ANUNCIADORA DE L’INICI DE L’ANY

Algunes de les estrelles es veuen totes les nits. Però, n’hi ha d’altres que només són visibles en unes èpoques del cicle anual.

Fa més de cinc mil anys els egipcis van trobar que hi havia una estrella molt més lluminosa que les demés, la més lluminosa del cel, i la van anomenar Sothis. Un nom que alguns estudiosos relacionen amb el déu Anubis, el xacal.

Sothis no es veia durant gran part de l’any, però tornava a aparèixer el dia en què la durada de la llum era màxima, el solstici d’estiu. I ho feia justament moments abans de l’alba solar, en l’orto helíac, és a dir, quan el seu orto o “eixida” per l’horitzó precedia el del Sol [http://www.youtube.com/watch?v=mHxrUAV2e08].

Però, més encara, els egipcis van descobrir que eixa coincidència era l’anunci de la periòdica inundació del Nil.

¡Quina meravella! ¿Ens imaginem el prodigi intel·lectual que suposa el relacionar ambdues informacions, l’astronòmica seqüencial i la fenològico-fluvial?

Doncs això era tan important per al cicle vital dels egipcis, i tan exacta l’efemèride astronòmica que hi servia de base, que els sacerdots-astrònoms van decidir que l’inici del seu any fora eixe dia, el de l’orto helíac de Sothis; els arranjaments pertinents van fer possible un calendari tan bo que Juli Cèsar (s. I aC), admirat, s’hi va basar per a modificar l’antic calendari romà i fer-ne un de nou (el calendari julià); un calendari que no va ser superat fins

divuit segles més tard, en el segle XVII, per configurar el calendari gregorià, que és el que fem servir actualment.

Els grecs de l’antiguitat havien anomenat Σείριος (Seirios) aquesta estrella, nom potser derivat d’Osiris, el déu egipci de la resurrecció i símbol de la regeneració del Nil; i aquell nom va ser copiat pels romans com a Sírius, que és el que hem mantingut nosaltres.

 L’ESTRELLA-GOS

Un detall curiós respecte d’aquesta estrella es que des de la més remota antiguitat moltes cultures europees, asiàtiques i americanes l’han associada als cànids i li van donar noms equivalents a gos, llop, xacal, coiot…; de fet, el nom popular vigent en moltes cultures manté eixa relació: anglés dog star, italià stella del cane, francés grand chien, alemany Hundsstem, turc köpek-yıldızi, suec Hundstjärnan…; i avui dia seguim anomenant-la, en el catàleg general d’estrelles, Alfa Canis Maioris (a CMa).

La mitologia grega i la romana també se n’havien fet ressò: Sírius hi representava el gos gegant que acompanyava el gran caçador Orió, tots dos elevats a constel·lacions celestials; de fet, la constel·lació del Ca Major sembla seguir la d’Orió en el moviment aparent de la volta estrellada. De fet, es poden relacionar a simple vista: localitzat el cinturó d’Orió (les tres estrelles pròximes i brillants que formen una línia recta), prolonguem una línia imaginària en direcció SE, i aproximadament a sis vegades la mida del cinturó, trobarem una estrella molt brillant, la més brillant: Sírius.

 La constel·lació d’Orió (User: Mysid)

 

Constel·lacions d’Orió i Ca Major (Fotografia: Astroyciencia.com)

 Precedint Sírius ix una altra estrella quasi tan lluminosa, Procyon (prokyon = “que precedeix el gos”), que en el catàleg astronòmic rep el nom d’Alfa Canis Minoris (a CMi), és a dir, “gosset”.

Així doncs, en arribar determinada època de l’any podem veure sobre l’horitzó la seqüència Procyon-Sírius-Sol que va col·locant en el cel, un darrere l’altre, un focus molt lluminós (Procyon), un altre que és el que emet major intensitat de llum pròpia (Sírius) i per fi el més lluminós de tots i que no deixa veure els altres quan s’apodera del cel diürn, el Sol.

LA INÈRCIA TÈRMICA I LA DURADA DEL PERÍODE CALORÓS

El fet que la llum diürna impedisca veure les estrelles no oculta als experts que, almenys durant una època a l’any, dues de les més intenses i lluminoses (i, per tant, “calorífiques”) precedeixen i “acompanyen” el Sol en el seu trajecte.

Doncs bé, fa uns 5.300 anys la primera aparició/orto de Sírius coincidia amb el solstici d’estiu, el vint-i-u de juny, justament el dia en què el Sol estava més temps i més alt sobre l’horitzó. Eixa coincidència, el fet que el Sol anara “en companyia” de l’estel més lluminós i “calorífic”, servia per “explicar” a molta gent el gradual increment tèrmic que es produïa a partir d’aleshores; és a dir, feia pensar que la pujada estival de la temperatura era ocasionada per la conjunció del focus calorífics que “viatjaven junts”.

Altrament, com que els egipcis no tenien pollastres que anunciaren el Sol i el paper de “despertadors” el feien els lladrucs dels gossets, van identificar Sothis amb eixe animal. Més tard, els romans li van posar nom a eixa idea i van anomenar Sothis/Sírius stella canicula, “estrella gosset” [–ícula és un sufix diminutiu]. Dit això, eixe adjectiu ¿no estaria millor aplicat a l’immediat precedent, Procyon, “el gosset”? [No he aconseguit trobar una resposta convincent: hi ha informació contradictòria].

Potser tot açò ens mou a un somriure de commiseració, sí. Però encara que avui dia puguem tindre la temptació de menystenir aquesta mena d’explicacions convé no menysvalorar-les. Perquè tot i que la formalització explicativa és màgico-religiosa, la base del pensament és científica. Mirem-ho, si més no, de la següent manera: si les hipòtesis, en interactuar entre elles i amb la realitat, configuren les teories explicatives del món, potser tenim un equivalent epistemològic en la interacció de certs personatges mitològics entre si per a formar el mite que permetia interpretar, comprovar i fer prediccions de determinats fenòmens naturals com són els cicles astronòmics, climàtics o agronòmics.

De fet, amb mites com el que explicava l’aparició/renaixement de Sothis es va poder elaborar un calendari tan precís que vam necessitar mil·lennis i mètodes científics molt sofisticats per poder-lo millorar.

I mites/teories de caràcter semblant, màgico-religiós, van servir també per elaborar la seqüència d’alguns dels signes del calendari zodiacal i relacionar-los amb les seqüències climàtiques del cicle anual [uns altres signes servien per indicar els treball que calia fer en eixa època].

Així, el període comprés entre el vint-i-u de juny (solstici d’estiu) i el vint-i-u de juliol va ser anomenat càncer pels grecs, nom que significa cranc, un animal al qual la creença popular diu que camina cap arrere, com una metàfora del Sol que a partir del solstici estival comença a “recular”, a “baixar” progressivament sobre l’horitzó.

Càncer va seguit de Leo (fins el vint-i-u d’agost), tot indicant que els cabells del lleó són una metàfora dels raigs solars, responsables en darrera instància de l’època més calorosa.

Els grecs havien calculat que el període d’ascens de la temperatura estival durava cinquanta dies (a partir dels quals, òbviament, començava a baixar). Això, potser, era el que simbolitzava el mite d’Acteó, l’heroi menjat per cinquanta gossos o cans, al·legoria d’una vegetació [Acteó] devorada pels cinquanta dies caniculars.

Si contem els cinquanta dies d’ascens de la temperatura a partir del solstici d’estiu (vint-i-u de juny) arribem al deu d’agost, el dia més calorós i a partir del qual les temperatures inicien el descens. I eixe dia, el més calorós de l’any, els catòlics el dediquen a sant Llorenç, el sant abrasat sobre una graella.

Aparició de la Verge a Sant Llorenç (a la mà dreta té la graella) El Greco (1577)

En eixe sentit és legítim preguntar-se: ¿no serà sant Llorenç un vestigi, un fòssil màgico-religiós, d’una efemèride astronòmica, d’una festa pagana assimilada pel cristianisme?

LES LLÀGRIMES DEL SANT

Siga com siga, eixe dia (i els immediats anteriors i posteriors) succeeix un altre fenòmen ben interessant: en la trajectòria de la Terra al voltant del Sol travessem els restes de la cua d’un cometa; i en col·lidir aquesta pols còsmica amb l’atmosfera terrestre es produeix una pluja de micro-meteorits, els Persèides; aquests deixen un rastre lluminós en el cel nocturn en caure a velocitats enormes i entrar en ignició per fregament amb l’aire. La imaginació popular ha associat eixes fugaces traces ígnies amb les llàgrimes del sant, per la qual cosa els Persèides són coneguts com a llàgrimes de sant Llorenç.

Meteor a la dreta de la Via Làctia (Fotografia: Brocken Inaglory)

 ELS CANVIS ASTRONÒMICS

Tot i que des d’un punt de vista tèrmic els dies de què hem parlat són els més calorosos de tot l’any, astronòmicament les coses han variat.

A causa d’un moviment quasi inapreciable de la Terra, anomenat precessió (l’eix terrestre gira com una trompa o baldufa), actualment Sírius no reapareix en el solstici d’estiu, sinó a mitjans d’agost, aproximadament el dia de l’Assumpció (15 d’agost).

Per la mateixa raó, amb el pas dels segles han variat les constel·lacions que es poden veure o no (perquè les “tapa” el Sol) en cada època de l’any. Així, avui mateix el Sol “està en” (és a dir “oculta a”) una constel·lació diferent de la que indica el signe zodiacal, ja que aquest va ser definit fa molts segles quan el sistema Terra-Sol-constel·lacions tenia una altra correlació posicional.

El martiri de sant Llorenç, de Juan de León (Museu del Prado). Fotografia: Luís García

En definitiva, actualment:

1) ja no coincideixen l’orto helíac de Sírius i el solstici estival,

2) el Sol ja no es troba en Leo quan els turistes es torren a la platja, “volta i volta” com el sant a la brasa precursor de les barbacoes.

Però, tot i que astronòmicament les coses han variat, tèrmicament la situació s’assembla a la que inicialment va ser considerada l’època canicular. I els cinquanta dies que van del solstici estival a sant Llorenç són els més abrasadors de l’any i mereixen mantindre, amb tota la legitimitat històrica, el nom de dies caniculars, de canícula estival.

El final de la qual queda marcada per la festivitat de sant Llorenç, que assenyala el dia més calorós de l’any, i nocturnament per les meteòriques llàgrimes que se li associen.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s