Home

EXTINCIONS I EL PREU D’EVITAR-LES“-

José Miguel Mulet – Institut de Biologia Molecular i Cel·lular. Universitat Politècnica de València

 

Es calcula que la biodiversitat actual representa com a molt el 0,1% de la biodiversitat que ha existit des de l’inici de la vida al planeta. Les extincions són un procés inevitable en l’evolució biològica. La majoria d’organismes ocupen nínxols ecològics molt concrets de forma que qualsevol canvi pot tenir conseqüències dramàtiques.

Quan els primitius organismes començaren a fer las fotosíntesi, l’oxigen produït va alterar la composició de la primitiva atmosfera la qual cosa va provocar l’extinció de la majoria de les espècies existents en aquell moment, que no van poder adaptar-se a les noves condicions. De la mateixa manera, la caiguda d’un meteorit fa 65 milions d’anys va suposar l’extinció dels dinosaures.

Malgrat que l’home ha tingut una incidència mínima en la majoria d’extincions, això no l’exonera de la seva responsabilitat directa o indirecta en moltes d’elles. La història ve d’antic. Des de l’inici de la civilització l’home ha modificat la natura a la seva voluntat i ha estat capaç de domesticar animals i plantes. Així, a partir del llop vam domesticar el gos i a partir del teosinte la dacsa.

Quan l’home ha explorat nous territoris s’ha emportat els seus animals domèstics i aquests han ocasionat més extincions que el propi home. Els gossos i els gats són responsables de l’extinció de la majoria d’espècies endèmiques de les illes colonitzades en èpoques històriques.

La colonització de Mallorca pels romans va suposar la introducció de serps que acabaren amb tots els fardatxos que habitaven l’illa. En èpoques més recents la colonització de les illes Hawaii pels polinesis l’any 400 va suposar la desaparició de la tercera part de les espècies de pinsans natives de les illes. Altres espècies s’han extingit per acció directa de l’home degut a la caça o a l’eliminació del seu hàbitat.

Al segle XX amb la consciència ambiental sorgeixen els moviments de protecció de la fauna i la flora. Sovint, aquests moviments suposen un neocolonialisme mal dissimulat. I és que, té sentit que una organització amb seu a Nova York organitze campanyes per salvar l’Amazònia? Quantes espècies tenien el seu hàbitat al lloc que ara per ara ocupa l’illa de Manhattan i s’han extingit? Suïssa, sense anar més lluny, va extingir a tota la població d’óssos al segle XIX per la caça esportiva i avui és seu d’organitzacions de protecció de la fauna d’Àfrica, Àsia o Sud-Amèrica.

Per descomptat protegir la fauna és lloable, però no oblidem que té el seu cost i com en tot, una mala gestió pot tenir conseqüències nefastes. Tractar de mantenir una població d’una espècie en perill quan el seu hàbitat ha desaparegut és una forma de malbaratar diners estúpidament. Els programes de repoblament d’espècies com el linx, l’ós o la gasela nord-africana han costat milionades, però han estat incapaços d’evitar que aquestes espècies continuen en situació crítica. Segurament l’única forma de garantir l’extinció definitiva seria reenfocar aquests programes per garantir la pervivència d’aquestes espècies en captivitat, tot i que sembla vulnerar els sagrats principis dels ecologistes, els quals procedeixen de països acomodats que durant generacions han arrasat la fauna i la flora nativa. El més lògic seria replantejar aquests programes de conservació vers objectius més realistes per donar-li un millor destí als fons invertits.

Per descomptat, no podem menysprear el paper que la tecnologia pot desenvolupar en la conservació d’espècies. Però, els entusiastes de la naturalitat solen repudiar l’ús de la biotecnologia o de l’enginyeria genètica, tot i que pot servir per reviure espècies extingides. Si l’acció humana ha provocat l’extinció d’espècies, no hi ha res de dolent en que l’home repare l’errada.

Avui en dia és inviable fer realitat una fantasia com Jurassic Park i això perquè l’ADN no es conserva 65 milions d’anys, però tenim material en bon estat d’espècies desaparegudes recentment. Les tècniques de clonació estan cada vegada més perfeccionades. Per exemple, l’any 2005 es va tractar de clonar un boc (cabra salvatge dels Pirineus, donada per extingida l’any 2000). La gestació es va dur a terme inserint un nucli d’una cèl·lula del boc, que s’havia mantingut congelat, en l’òvul d’una cabra domèstica i implantant el nou embrió a l’úter d’una cabra muntanyenca. Malauradament, la cria sols va sobreviure uns minuts. És un primer pas, però estem a prop de tenir tilacins, dodos o mamuts als zoològics. Qui podria resistir-se? Protegir la fauna no es sol qüestió de diners, sinó de saber invertir-los i de no menysprear l’ajut de la tecnologia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s