Home

“Diguem no!”

Amparo Vilches. Professora de la Universitat de València

Daniel Gil. Professor de la Universitat de València

Per avançar en qualsevol camp cal sovint desbrossar el camí, contornar els obstacles, fer tombar algunes estaques. En el camp de la tecnociència açò és particularment necessari, perquè l’ensenyament i la divulgació habituals estan proporcionant-ne, en general, una imatge distorsionada i empobrida. Una imatge que provoca rebuig, impedeix que la ciutadania puga gaudir amb esperit crític de les aportacions de la cultura científica, i dificulta la seua preparació per participar en la presa de decisions fonamentades al voltant de molts problemes vitals vinculats al desenvolupament tecnocientífic.

Si Dau al Deu ha de realitzar una tasca de divulgació que aprope la ciència i la tecnologia a la ciutadania, i molt particularment al jovent d’on han de sortir els futurs científics i tecnòlegs, caldrà començar dient no als errors i falsedats que sovint se’ns transmeten, i s’haurà de mantenir una actitud vigilant per no contribuir a reforçar, per acció o omissió, aquestes distorsions. Sols així s’aconseguirà mostrar el seu caràcter d’aventura del pensament i de l’acció. Aventura profonament humana, sovint dramàtica i apassionant, que reclama tant la dedicació dels professionals com el suport crític de la ciutadania.

Però, de quines distorsions estem parlant? El dibuix que mostrem és un exemple de com veuen la activitat científica molts ciutadans, i fins i tot persones amb formació científica com ara estudiants de batxillerat i d’universitat (futurs professors de matèries científiques). I què ens mostren dibuixos com aquest?

dibuix2

Els dibuixos transmeten, en general, una visió individualista (sols es dibuixa un investigador) i elitista: es dibuixa un home (quasi mai una dona) capaç de fer descobriments sorprenents a partir d’obscurs experiments. No és estrany que el jovent no se senta atret cap a una activitat que sembla pròpia de genis solitaris, inassolible per les persones normals. De fet l’ensenyament contribueix sovint a aquesta visió elitista amb tractaments que posen l’accent en càlculs i fórmules abstractes, sense fer un esforç, ajudant-se de plantejaments qualitatius, per fer la ciència accessible. Es deforma així la naturalesa del treball científic, essencialment col·lectiu i basat en raonaments significatius, comprensibles. Convé recordar, a aquest respecte, les paraules d’Einstein: “Cap científic pensa amb fórmules. Abans que el físic comence a calcular ha de tenir al seu cervell el curs dels raonaments, els quals, en la major part dels casos, poden ser exposats amb paraules senzilles”.

Els càlculs i els experiments són essencials, sens dubte, però no rau en ells l’essència del treball científic, sinó en un raonament temptatiu, que planteja problemes d’interès, inventant possibles causes i solucions a tall d’hipòtesis que s’intenta fonamentar en coneixements precedents. I són aquestes hipòtesis les que es posen a prova mitjançant experiments que demanen inventiva, assajos i correccions en els quals participen amples equips. Els avenços científics i tecnològics són doncs el resultat d’un treball col·lectiu, llarg i exigent, en el que sovintegen els errors i les rectificacions, però sempre creatiu i apassionant, que ha donat lloc a una història rica i complexa, component clau de la cultura humana, amb una extraordinària influència sobre les nostres vides. Toquem ací una de les distorsions més greus en que l’ensenyament de les ciències incorre sovint: l’oblit de tot el que suposa la relació de la ciència i la tecnologia amb la societat.

El dibuix que reproduïm ho fa palès amb aquesta imatge d’un laboratori sense portes ni finestres, com si l’activitat científica es realitzés en torres d’ivori, sense contacte amb el món. I això és el que s’esdevé massa sovint en l’ensenyament, que es limita a mostrar de forma descontextualitzada els resultats del treball científic, tot ignorant o tractant molt superficialment les relacions CTSA (Ciència, Tecnologia, Societat i Ambient) que l’impregnen. Unes relacions que ajuden a donar sentit a les realitzacions i que poden contribuir a l’interès dels estudiants.

S’amaguen així els episodis més dramàtics de la història de la ciència, com ara la condemna de Galileu o del evolucionisme Darwinià. I tampoc es dóna la deguda atenció als conflictes i debats actuals al voltant de, per exemple, l’ús de cèl·lules mare (que ensopega amb prohibicions ideològiques); la contaminació planetària provocada per molts fertilitzants i pesticides o per l’ús de l’energia nuclear; les conseqüències d’aliments transgènics comercialitzats sense la deguda aplicació del Principi de Precaució; el canvi climàtic generat, entre d’altres, per la combustió de combustibles fòssils, etc.

En problemes com aquests, el paper d’una ciutadania alfabetitzada científicament és essencial, en confluència amb la comunitat científica, per fer possible una presa de decisions adient. Aquesta és la raó que ha conduït a Nacions Unides, donada la gravetat i urgència del conjunt de problemes estretament vinculats als quals la humanitat ha de fer front avui (contaminació i degradació dels ecosistemes, exhauriment dels recursos naturals, creixement incontrolat de la població mundial, desequilibris insostenibles, conflictes destructius, pèrdua de diversitat biològica i cultural…), a instituir una Dècada d’Educació per un futur sostenible (2005–2014). Amb aquesta iniciativa Nacions Unides demana als educadors de totes les àrees i nivells que contribuesquen a formar ciutadans i ciutadanes conscients de la gravetat i caràcter global dels problemes, de les seues causes i de les mesures necessàries per fer-ne front. Es tracta de preparar a la ciutadania per participar en la presa fonamentada de decisions i evitar la imposició d’interessos particulars a curt termini que amenacen el benestar general i posen en perill la supervivència de l’espècie (vegeu http://www.oei.es/decada).

La cultura científica constitueix doncs un factor essencial per combatre la actual degradació socioambiental, que es manifesta en forma de greus crisis inter-connectades: econòmica, energètica, alimentària, ambiental… Per aconseguir això cal dir no a un tractament descontextualitzat i empobrit que distorsiona la natura del treball científic i genera rebuig. Tant de bo Dau al Deu contribuesca a superar aquestes deformacions!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s