Home

“L’influència de Liebig. La vàlua dels centres de formació de qualitat. Liebig i la ciència alemanya.”

El lligam entre centres de recerca de qualitat i desenvolupament econòmic i benestar d’un país no es perd en el temps, sinó que és recent, i fou en el camp de la química on per primera vegada es constatà aquesta connexió.

La preocupació dels polítics francesos de principis del segle XVIII per disposar d’una administració eficaç i un exercit poderós, els portà a la creació d’uns pocs centres educatius, encara que de primer nivell: les écoles. Si inicialment, en aquests centres es dedicà una ben escassa atenció a l’estudi de les ciències, això canvià amb l’arribada al poder dels revolucionaris. L’elevada categoria dels professors contribuí al prestigi que adquiriren les écoles. Com a resultat, a finals de segle França era una prominència mundial pel que fa a la ciència en general, i la química, en particular. Sense anar més lluny, francès era Lavoisier, que passa per ser el fundador de la química, i que morí guillotinat pels revolucionaris el 1794.

El predomini científic canviaria amb el transcurs del segle XIX. Envers 1850, Alemanya, que fins aleshores no havia destacat massa pel que fa a la ciència, s’havia convertit en el país de referència quant a desenvolupament científic.

Diverses causes s’han apuntat a l’hora d’explicar aquesta inversió. Una de les que conciten un major acord és el centralisme francès. Millor que afirmar que França era una potència científica, fóra dir que la potència era París. Científicament parlant, la resta del territori francès era quasi un erm. Un exemple: més de la meitat de les càtedres de química eren a París. Allò ben valorat no era la qualitat de l’educació sinó enlluernar els alumnes amb experiments espectaculars. En molts centres, el domini del treball de laboratori no solia ser un dels objectius a assolir. L’ascens social dels professors depenia més de l’oratòria que no de l’excel·lència en la docència. Com a resultat, l’ensenyament parisenc es caracteritzava per la superficialitat.

La naturalesa de les écoles tradicionals posà el seu granet pel que fa al declivi de França com a primera potència científica. En aquests centres es parava molt poca atenció a la ciència aplicada. És així que sols una minúscula part dels titulats es dedicava a la indústria. El desig dels graduats de les écoles era incorporar-se a l’exèrcit o ingressar en els cossos de funcionaris de l’estat. Aquesta negligència en les aplicacions pràctiques suposà desconnectar el gran motor que impulsa l’avanç científic.

Un últim factor a considerar és la poca rellevància de la investigació científica en les universitats.

Laboratori de Liebig (Liebig Museum, Giessen, Alemanya)

L’enlairament científic germànic. Els laboratoris.

Com explicar la pujança científica experimentada per Alemanya? En contra d’allò que podríem suposar, a principis del segle XIX, la ciència tenia una presència modesta en la societat. L’estudi de les ciències experimentals no formava part dels currículums de les facultats. La finalitat de l’educació acadèmica era la formació de teòlegs i funcionaris de l’estat. Coherentment, a les universitats alemanyes sols s’estudiava Teologia, Dret, Medicina i Filosofia.

En el transcurs del segle la ciència experimentà un tomb i fou en el camp de la Química on començaren les innovacions. Justus von Liebig (1803-73) hi tingué un paper decisiu.

Durant el segle XVIII la química era molt popular entre la població i constituïa un focus d’atracció per als qui volien progressar socialment i econòmica. Hi havia el convenciment de que el desenvolupament químic eixiria en ajuda de la medicina i la tecnologia que llavors, en portes de la revolució industrial, estava adquirint protagonisme. En un text de 1766 s’indica:

L’obrer necessita cement? El tintorer necessita els mitjans per a tenyir una tela d’un color determinat? Ha de disposar el blanquejador dels productes necessaris per a rebaixar els colors? És el químic qui ha de proporcionar aquests recursos … Sempre que un ofici requeresca una matèria dotada de certes propietats físiques específiques, és la filosofia química la que ens informa dels cossos naturals que posseeixen aquestes propietats o les indueix en cossos que no les posseïen prèviament, o produeix nous cossos dotats de les propietats desitjades.

Liebig aprengué química d’un professor de la Universitat de Bonn, amic de són pare, un comerciant de tints, i d’un farmacèutic. Ben prompte se sentí atret per la química orgànica. Als 18 anys es traslladà a França per tal de conèixer les tècniques d’anàlisi orgànica que usaven els químics francesos, en concret Gay-Lussac. El 1824, als 21 anys, fou nomenat professor de química a la Universitat de Giessen, una xicoteta ciutat propera a Frankfurt.

Justus von Liebig

Segurament, les pretensions econòmiques portaren a Liebig, en companyia d’altres dos professors, a fundar un laboratori de química orgànica i farmacologia, en el qual atendre els joves que a les primeries del segle XIX sol·licitaven estudis de química. En aquell moment, a Alemanya sols hi havia un o dos laboratoris on es poguera aprendre química. Amb la finalitat de compatibilitzar les dues tasques, Liebig demanà la incorporació del Laboratori a la universitat, però les autoritats s’oposaren amb l’argument de que la finalitat d’una universitat era formar teòlegs i funcionaris però no farmacèutics o fabricants de sabó.

A diferència de les matèries que es cursaven a la universitat, Liebig apostà per una educació focalitzada en l’aprenentatge d’allò concret que es pretenia, la química i la farmacologia. Les matèries que s’estudiaven al Laboratori eren Botànica, Mineralogia, Anàlisi químic, Matemàtiques aplicades i Física experimental.

Tot i que les tècniques experimentals hi rebien una atenció preferencial, no foren l’element distintiu del Laboratori. En altres llocs també se li parava atenció al treball pràctic. Allò crucial fou incloure la recerca en la formació. Una vegada els estudiants havien adquirit un domini de la química, Liebig els proposava problemes d’investigació. D’aquesta manera, i això era una novetat, es tractava d’un ensenyament que unia docència i recerca.

Al reeiximent internacional del Laboratori ajudà no només el model d’instrucció, sinó també el fet que Liebig es preocupara per la publicació dels treballs en revistes científiques Com a resultat, el nombre d’estudiants matriculats augmentà any rere any. Com a reconeixement, el 1834, la Universitat decidí integrar i millorar les instal·lacions. El 1839 el centre havia adquirit unes dimensions molt considerables i millor que parlar d’un laboratori seria més adient parlar de laboratoris.

A l’expansió d’aquest model educatiu contribuïren els mateixos estudiants i això perquè abassegaren els llocs de treball de les millors universitats i industries i crearen Laboratoris als llocs on s’establien.

Tot i amb això, un factor determinant en l’èxit de Liebig fou el suport financer que rebé de l’Estat. Les aportacions econòmiques dels alumnes no podien cobrir ni de bon tros les despeses de funcionament d’un laboratori d’una grandària mitjana. L’ajuda econòmica que rebé el Laboratori per part de la Universitat de Giessen i de les autoritats estatals fou decisiva per al seu manteniment.

El sorgiment de nous Laboratoris permeté la formació d’un nombrós i ben format grup de químics que desenvoluparen nous mètodes d’obtenció de productes farmacèutics, fertilitzants agrícoles artificials, tints sintètics, etc. Els bons resultats propiciaren la creació de laboratoris en altres camps del coneixement, com ara la física o l’agricultura. L’èxit econòmic que acompanyà les aplicacions pràctiques dels progressos científics que s’assolien en aquests centres mostrà la fecunditat del camí encetat i suposà, de retruc, un estímul per a la recerca. Com a resultat de tot plegat Alemanya es convertí, a partir del 1850, en la primera potència científica i industrial mundial.

Països com els Estats Units o Anglaterra copiaren el sistema organitzatiu de Liebig i van experimentar, també, un desenvolupament científic i econòmic de primera magnitud.

Espanya ignorà aquest sistema educatiu. Per posar un exemple, en el període 1830-1850 sols un espanyol passà pel Laboratori de Liebig, contra 83 britànics, 27 francesos o 16 nord-americans.

Amb el temps els Laboratoris evolucionaren fins els actuals instituts de recerca, que poden estar adscrits a algun organisme o institució o ser independents, amb objectius i preocupacions molt variades, però on tot sol girar al voltant de la investigació en àrees concretes (materials, bioquímica, biodiversitat…).

Josep Lluís Doménech, Professor de Física i Química, IES Antoni Llidó, Xàbia

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s